París és això

Messi trencava els rumors del seu fitxatge pel PSG amb una samarreta blanca que resava “Ici c’est Paris” (això és París). Però no perdeu la calma, tranquil·litat absoluta! No us parlarem de Lionel ni de com li va per França. Per això ja teniu TV3 i un grapat de mitjans de comunicació catalans, espanyols i mundials que us poden informar millor.

Tampoc us parlarem de la batalla legal de l’afició del nou club de Messi i la seva directiva pels drets d’explotació de la frase en qüestió. Un club contra la seva afició pels diners i l’absurd fet de permetre registrar quatre paraules per treure’n rèdit econòmic! Bogeries del futbol modern i del capitalisme.

Nosaltres us volem parlar del veritable “futbol de París”. O si més no, d’aquell “futbol parisenc” sense els petrodòlars de l’Emir de Qatar, propietari del PSG. Un futbol i un club menys mercantilitzat i amb més consciència. El futbol del Red Star FC “de París”.

 

Una Estrella feta per la seva pròpia gent

El Red Star FC és un equip de la ciutat de Saint-Ouen (a 7 km de París). Suburbi de classe treballadora amb un component d’immigració força important, compte amb un caràcter polític de tradició històrica socialista i comunista.

El Red Star, però, va ser fundat a la capital francesa. Ha anat a parar més al nord de París a partir de diverses fusions i canvis de camp. Va nàixer sense un esperit esquerranós, però sí amb un caire social marcat per la “caritat catòlica” d’alguns fundadors del que us farem cinc cèntims després.

El club ha anat agafant aquest aire inclusiu, solidari, polític i insurrecte. Un aire que a pres força a conseqüència del tarannà dels aficionats i de la realitat social de la ciutadania d’on es troba, just en ple “cinturó roig” de París.

 

La seva fundació

L’Estrella Roja és el 3r equip de futbol en actiu, més antic de França, després del Le Havre AC i el Girondins de Bordeaux. Va ser fundat a París el 21 de febrer de 1897 i inscrit a la USFSA (Union des sociétés françaises de sports athlétiques) el 12 de març de l’any 1897.  Però revelem el misteri. Quina és aquesta intenció social i rerefons polític amb què es va fundar el club?

Anem a pams. En la darrera dècada del segle XIX, a França, el jovent es va començar a aficionar als esports i va mostrar molt entusiasme pel futbol. Un jove Jules Rimet, el seu germà Modeste, el seu cunyat Jean de Piessac, juntament amb en Saint-Cyr, Weberi i en Delavenne, van decidir fundar el RS en oposició al Gros-Caillou Sportif, un club vinculat als socialistes radicals. En Rimet i alguns dels seus companys, eren de posicions demòcrates cristianes i volien evitar que el jovent se sentís atret per l’esquerra anticlerical.

La fundació es va dur a terme al bistrot “Villiermet”, situat a la cantonada de l’avinguda de La Bourdonnais i del carrer de Grenelle de París. En Piessac seria anomenat com a primer president d’un club que tenia la intensió d’acollir un club de futbol i diverses seccions esportives com l’atletisme o el ciclisme, entre d’altres.

Més enllà de la seva creació per antagonisme al Gros-Caillou Sportif, el Red Star sí que va establir una premissa social interessant i trencadora: Volien que tothom pogués jugar a futbol i practicar esport. I per això “van obrir el club als joves de famílies pobres”. Aquesta decisió es va convertir en un tret distintiu. I, fos per caritat cristiana o per convenciment, aquesta voluntat ha marcat al club i s’ha mantingut, com s’ha pogut, al llarg dels anys.

Al cap de poc temps de la fundació del club, el futbol va anar prenent volada i importància. Tot en el mateix moment que en Rimet substituiria Piessac al capdavant de l’entitat.

 

Rimet, més enllà de l’Estrella Roja

Jules Rimet

Jules Rimet.

Jules esdevindria un president del RS que tindria una mirada futbolística visionària. Va promoure el futbol molt més enllà del seu propi club, treballant en diverses institucions. De fet, al deixar la presidència de l’Estrella Roja, va esdevenir President de la Fédération Française de Football Association (FFFA). Durant el seu mandat, va tenir la sort de veure com el seu equip aconseguia guanyar la copa de França (màxima competició de l’època) l’any 1921, 1922, 1923 i el 1928.

Però no tot van ser alegries per en Jules a la FFFA. Va haver d’afrontar el conflicte de la professionalització del futbol. Conflicte que ell havia fomentat indirectament a través del president que l’havia substituït al Red Star. Com també va haver d’afrontar les diverses reivindicacions dels jugadors en aquesta etapa defensades pel primer sindicat de jugadors.

La seva tasca a la federació francesa el va dur a la FIFA. Entitat de la qual en va ser president, més de 33 anys, més que ningú fins al moment. Des d’allà, va fer els primers passos per engegar el què acabaria essent el primer mundial de futbol. Al cap dels anys se li reconeixeria el seu esforç assignant el seu nom a la copa de la competició que va promoure.

 

Red Star, orígens i fusions

Però tornem al Red Star. Com ja hem indicat abans, el nom no es va triar per vincular el club amb el pensament revolucionari o d’esquerres. Tot sembla indicar, que “Red Star”, va ser el nom escollit per a Miss Jenny, una jove anglesa contractada com a institutriu a la família Rimet i que es va convertir en la primera padrina de l’associació esportiva. El nom elegit per Miss Jenny, segons sembla, va ser triat a partir del nom de la companyia Red Star Line. Aquesta era una empresa de transport marítim de l’època que la mateixa Miss Jenny emprava per anar i tornar a casa.

Primer escut del Red Star FC.

Pel que fa als colors de l’equipament, inicialment, eren franges blanques i blau marí per a la samarreta, acompanyats d’uns pantalons blancs i unes mitgetes negres. Aquesta combinació es va mantenir fins a l’any 1926 en què el Red Star es va fusionar amb l’Olimpique de Paris. L’Olimpique era un equip que jugava de verd després “d’heretar” els colors d’una fusió anterior que havia fet l’Sporting Club de Vaugirard.

Cal dir que aquesta unió, entre el RS i “olímpics”, es va fer a contracor de les dues aficions. Olimpique i Red Star es consideraven màxims rivals, però l’expropiació de les seves terres i la supervivència dels clubs va portar als mateixos a fer aquest pacte “contra natura”.

 

Les dues primeres equipacions del Red Star. A l’esquerra, la de ratlles blaves i blanques. A la dreta, l’equipament de samarreta verda, pantalons blancs i mitges negres (1936).

Red Star Olimpique

De la unió amb l’Olimpique, doncs, naix el Red Star Olimpique, un club que lluiria els colors que han acompanyat fins avui al Red Star. Aquests colors els defineixen i serveixen per anomenar-los molts cops com “Les verts et blancs”.

Com acabem d’explicar, la fusió amb l’Olimpique va venir forçada per una expropiació de terres i per la mateixa supervivència dels clubs. Tanmateix, no era la primera fusió de l’equip de l’Estrella Roja. De fet, el Red Star ha viscut diverses fusions. Fusions per trobar un terreny de joc on jugar, fusions per sobreviure econòmicament…

El club va començar jugant al Champ-de-Mars, a prop de la Torre Eiffel. L’especulació urbanística el va dur a Meudon, població al nord de la capital. Amb tan sols 9 anys d’existència, el club es fusiona ja per primera vegada. Ho va fer amb l’Amical Fotball Club.

 

Camp de futbol a Champs de Mart amb la Torre Eiffel de fons.

De la fusió amb l’Amical Football Club es constitueix el Red Star Amical Club. El “nou club” retorna a París jugant en un camp, en terres arrendades, prop de l’estació de metro Grenelle (avui Bir-Hakeim ). Sembla ser, que aquesta fusió es va fer per enfortir ambdós clubs i formar-ne un d’estable. Però els propietaris de les terres es van vendre els terrenys on hi havia el camp l’any 1909 i els parisencs es van veure “exiliats”. El seu nou destí: Saint-Ouen.

 

Stade de Paris

Un cop establerts a Saint-Ouen, el Red Star Amical Club no perd el seu arrelament amb París. Els seus orígens marcats, la proximitat amb la capital francesa i l’existència d’un club local, el Jeunesse athlétique de Saint-Ouen, fa que el Red Star es consideri un equip parisenc. I així ho entenien tant els audonnies com els seguidors del RS.

La condició de forans explica que ningú s’estranyés quan el nou camp, un espai on s’allotjava un hipòdrom popular i un famós mercat de patates fregides, s’acabés batejant amb el nom de “Stade de Paris“.

Des de la seva creació fins ara, l’Stade de Paris n’ha vist passar de tots colors. Ha viscut noves fusions del club i un parell de fallides/liquidacions de l’entitat. Ha patit situacions adverses i conflictes greus com les conseqüències de les guerres mundials o conflictes esportius, no tan importants des del punt de vista humà, com la dissensió sobre el professionalisme del futbol.

De fet, el Red Star, va ser un dels primers clubs de dur a terme l’amateurisme marró (fet de pagar il·legalment a algú que practica un esport amateur). I és que, a França, durant els primers anys d’aquest esport fins al 1932, es va pretendre que fos una activitat amateur prohibint-ne la professionalització.

Però ja als volts de 1910, alguns jugadors de l’equip parisenc van reconèixer que ja havien cobrat diners per jugar amb l’Étoile Rouge durant la direcció del club per part de Jean Lacôme. Un fet que es va anar repetint fins a la posterior acceptació de la professionalització. Quan això va succeir, el Red Star va ser un dels primers equips a acollir-se a la nova realitat i va començar a pagar de manera “oberta i legal” als seus jugadors.

Stade de Paris, l’any 1912

El Red Star de Saint-Ouen

Com hem dit, el Red Star al arribar a Saint-Ouen -per aquells temps anoomenat Red Star Olympique- era vist com a un equip forà. Amb el temps, però, les audonnienes van apropar-se al club i a l’inrevés. D’aquesta forma va ser com els locals van impregnar-lo del seu esperit i caràcter roig, antifeixista i antiracista. Aquest succés es va esdevenir en el moment que deixaven de percebre’l com forà i el començaven a abraçar com a equip local.

El Red Star va acabar sent reconegut com a equip local al 100% el 1946, en fusionar-se amb el Sports Olympiques Audoniens. Aquest equip era la unió de tots els equips de Saint-Ouen, després d’una 2a guerra mundial. Una guerra que havia passat factura a la ciutat i als seus clubs.

Però com va venir la fusió? La veritat és que al Red Star Olympique se li extingia el contracte d’arrendament del camp i l’ajuntament reclamava els terrenys per construir-hi escoles. Sembla ser, però, que el president Pierre Leroy va aconseguir mantenir el club amb la idea de crear un gran equip audonià, unint el Red Star Olympique i el Sports Olympiques Audoniens.  D’aquesta manera el nou Red Star va manteri el camp. Les escoles, posteriorment, es van construir en uns altres terrenys.

Naixia, doncs, el Red Star Olympique Audonien.

Stade de Paris

Stade de Paris.

Antinazis per lògica

Rebel en temes esportius, recordem el seu posicionament amb la professionalització del futbol, també va esdevenir un club rebel més enllà de la pilota. Com apuntàvem, el club no va quedar exempt de les desgràcies de les guerres mundials. Així a la Primera Guerra, molts dels seus jugadors van morir al front.

Durant la segona “gran guerra”, d’altres van patir la mateixa sort que a la Primera. Mentre això passava, el vel roig que embolcalla Saint-Ouen es feia notar, amb més força, al voltant del Red Star. Com a exemple, l’Stade de Paris va servir de magatzem d’armes per la Resistència Francesa contra els nazis, tal com si seguís l’estil Jupiter de la Guerra Civil Espanyola custodiant armes contra els feixistes espanyols.

Martirs del Red Star

La lluita contra el feixisme i nazisme alemany es va cobrar moltes víctimes. El cas més sonat va ser el de Rino Della Negra. Un jove que es va impregnar d’aquest posicionament antinazi i anticol·laboracionista a Saint-Ouen i de l’Stade de Paris. Fill d’immigrants italians, va convertir-se en un jugador de gran nivell dins del club. El seu posicionament polític el va dur a lluitar amb la Resistència Francesa contra el govern de Vichy i contra els nazis.

Autor de diverses accions contra els ocupants va ser capturat per la policia política francesa i els mateixos nazis. Rino, va ser executat per Wehrmacht després de diversos dies de tortures. A partir d’aquell moment, el seu nom es relaciona amb el club i s’adjudica a una graderia de l’Stade de Paris.

 

A l’esquerra, Rino a punt de jugar un partit | A la dreta, un dels molts homenatges de l’afició cap a Della Negra.

Menys conegut, fora del RS, és el cas d’Eugène Mäes, antic davanter audonià que va ser detingut pels nazis. Mäes va ser acusat, també, de formar part de la Resistència Francesa. Mäes va ser tancat a un camp de concentració de Dora-Mittelbau on va acabar morint.

Eugène Mäes amb la samarreta blau i blanca.

Acabada la guerra, i amb Europa alliberada dels nazis, Saint-Ouen i l’afició del Red Star ja era reconeguda, sense embuts pel seu tarannà polític. Entre els morts pel nazisme al districte de Saint-Denis, en Jean-Claude Bauer, un metge afusellat pels nazis. Els seus veïns el van voler homenatjar posant el seu nom a un carrer. El carrer destriat va ser el del costat del gol on se situa l’afició més sorollosa dels verts et blancs. Això va portar les audonnies a rebatejar popularment l’Stade de Paris com l’Stade de Bauer.

Jean-Claude Bauer.

L’última mort antifeixista

Amb el temps, forjat per les vicissituds del passat, el caràcter antinazi del Red Star ha anat arrelant més i més. A les grades s’hi respira un sentiment antifeixista tan fort, que atrau joves polititzats de diversos indrets.

Clément Méric, era un d’aquest jove. Sindicalista i antifeixista, havia anat diversos cops a la Tribune Rino della Negra. Uns joves d’extrema dreta del grup neonazi Joventuts Nacionalistes Revolucionàries (JNR) el van abordar i el van assassinar. La salvatjada va aixecar una onada de solidaritat i lluny d’apagar el sentiment antifeixista dels audonians, el va fer més fort encara.

 

Homenatge a Clément a l’Stade Bauer.

Esperit popular

El Red Star FC, tot i tenir aquell origen burgès pel que fa als seus creadors, ja hem explicat que no es va tancar a les classes populars. Va nàixer amb el postulat d’apropar l’esport i el futbol a tothom, intentant que ningú es quedés sense la possibilitat de jugar. Jules Rimet, no satisfet amb això, volia anar més enllà de l’esport. Volia utilitzar les virtuts educatives, així que va obrir una biblioteca i una “secció literària i artística” amb l’objectiu de popularitzar l’art entre els esportistes.

Aquest petit gen cultural i revolucionari en el món del futbol va créixer i evolucionar amb l’arribada del club a Saint-Ouen. Com ja hem explicat, la localitat té unes característiques molt concretes que acaben donant al club un accent d’esquerres, antiracista i antifeixista a conseqüència de la seva afició i història.

Igual que FC Sankt Pauli, el Red Star acaba absorbit per la força de la seva gent. Aquella estrella roja que feia referència tan sols a una marca, agafa un caliu i un significat més fort i real entre les diverses persones que conformen el club.

Una petita mostra és el llançament de la nova samarreta, que, més enllà de l’estratègia de màrqueting s’hi entreveu un missatge clar:

A Red Star, jugadors, personal i simpatitzants tenen l’Estrella Roja al cor. Però a l’Estrella Roja no tot és futbol, ​​hi ha altres baralles que porta el club. Altres idees que volem defensar per altres motius.

 

(No us perdeu el vídeo 21 segons després del seu inici 😜).

Així, no és estrany que jugadors, aficionats o membres del club, acabin duent a terme activitats “esquerranoses” o promoguin una sèrie de valors concrets molt similars als que es viuen a dins o a prop de les graderies de Millerntor. També en el món cultural, o més ben dit, contracultural. Els Verts et blancs promouen la iniciativa Redstar Lab, retrobant la idea de Rimet d’apropar la cultura a la joventut, fent-la accessible a tothom. I no perden passada i ho fa a través de tallers educatius de tota mena. De teatre, cinema, fotografia, pintura, escriptura, dansa, ràdio, vídeo, música…

París és això. O més ben dit, Saint-Ouen és això! Banderes palestines a la graderia, pancartes a favor d’acollir refugiades, el Bella Ciao i altres cantics semblants, cantant-se a cor que vols…, i tot en unes graderies plenes de classes populars sense discriminacions, perquè no pot ser d’una altra manera.

Un equip que s’ha “barrejat” amb diversos clubs; que ha tingut persones que han mort per la llibertat, lluitant contra el feixisme i el nazisme; Un club que ha marxat de la ciutat on es va fundar per culpa de l’especulació urbanística fins a establir-se en una localitat de classe treballadora; una estrella roja que ha volgut sempre apropar l’esport a les classes populars…

NOMÉS POT SER AIXÒ.